dilluns, 30 de desembre del 2013
diumenge, 29 de desembre del 2013
Antònia Font: punt i principi de la llegenda
TOMEU CANYELLES | Palma | 29/12/2013 00:00
ADÉU DES D'ALLÀ DALT
L'adéu els ha tornat als orígens, quan van començar a volar. I ahir va arribar l'últim comiat. Punt i principi de viure sense ells.
Disset anys, vuit àlbums i tot un seguit de cançons íntimament arrelades al subconscient d'un públic que, encara, no ha assumit l'adéu d'Antònia Font als escenaris. Per tercera nit consecutiva, el quintet capitanejat per Joan Miquel Oliver torna a obrar el miracle repetint un espectacle idèntic al de les dues nits anteriors: el mateix set-list, la mateixa posada en escena i els mateixos petits detalls, com per exemple la camiseta verda, símbol de la lluita de l'Assemblea de Docents contra el Govern de José Ramón Bauzá, a peu de l'escenari.
"Benvinguts a aquest darrer concert d'Antònia Font: gràcies a tots per ser aquí. Avui és una nit per cantar i, sobretot, per passar-s'ho bé!", cridava anit Pau Debon al principi d'un concert en què, novament, totes les localitats s'havien exhaurit: set-centes persones, de totes les edats, no van parar d'aplaudir en cap moment des de la platea i les llotges.
Aliens a la polèmica que ha marcat una retirada tan precipitada com aquesta, Antònia Font es retiren a casa, damunt d'un escenari on han viscut alguns dels seus millors moments com a banda: nits que encara perduren en el record, com la presentació del disc A Rússia (2001) fa dotze anys.
Tres hores de música
L'ambientació del Teatre Principal de Palma va emfatitzar, encara més, l'esperit íntim i sentit d'un adéu de prop de tres hores, en el qual van sonar un total de quaranta-vuit cançons. Només del seu darrer disc, Vostè és aquí (2013), en van interpretar una dotzena: i és curiós que, tot i tractar-se d'un treball acollit amb una certa fredor pel seu públic pel caràcter experimental que té, cançons com Sol de taronges, Santa Claus i molt especialment Per què vaig venir van ser ovacionades com qualsevol altre clàssic de la banda. De la mateixa manera es va aplaudir el material extret de Lamparetes (2011), un disc del qual van interpretar set composicions. Me sobren paraules, Clint Eastwood i Calgary 88 s'han acabat convertint en autèntics himnes entre els seguidors d'Antònia Font. Igual que Islas Baleares, presentada per Pau Debon de la següent manera: "La nostra màxima fita és que aquesta cançó acabi convertint-se en l'himne oficial de les Illes d'aquí vint o trenta anys". El vocalista va aprofitar també per bromejar de la lesió de genoll que ha limitat els seus moviments al llarg d'aquestes tres nits: "El tenc ben barrinat. Estic segur que les fisioterapeutes em renyaran el pròxim dilluns".
Una lliçó d'humanitat
Emocionats a moments, continguts en d'altres, Antònia Font es van mostrar en un alt estat de forma, oferint unes interpretacions executades amb una precisió quasi mecànica. Van sonar cristal·lins, nets, impol·luts en tot moment. I devastadorament emocionants, també, especialment a Es far de Ses Salines, Cartes a Ramiro (interpretada a cappella, sense ajuda de micròfons) i Bamboo, que van dedicar "a tots els nins i les nines que ens han vingut a veure als nostres concerts al llarg de tots aquests anys". Robot i molt especialment l'enèrgica Astronauta rimador van suposar, en si mateixes, una exhibició interpretativa memorable. Sense donar treva, Canta, del disc A Rússia, marcaria un punt d'inflexió dins del concert.
Les més conegudes
A partir d'aquest moment, no van parar de sonar algunes de les creacions més reconegudes del quintet mallorquí: els ritmes festius i estiuencs de Focs artificials ; la mística orquestral de Batiskafo Katiuskas ; l'explosió de goig i de vida de l'hímnica Wah Yeah ; la tonada verinosament aferradissa d'Alpinistes samurais... I així fins a l'esclat final: una traca en forma de segon bis en què van sonar les tres cançons més reconegudes d'Antònia Font: S'Univers és una festa, En s'estiu i, com no podia ser d'una altra manera, Viure sense tu.
Un adéu amb la mateixa dolçor d'una besada; d'aquestes "amb gust de que s'acaba". Així s'ha viscut el seu comiat: una lliçó d'humanitat, en què cada cançó va recordar al públic per què són tota una referència per a la música en català. Les llums del Teatre Principal s'encenen i sona la instrumental Minutos musicales. El públic no atura d'aplaudir. El somni, ara sí, s'acaba. Punt i principi de viure sense tu: punt i principi d'una llegenda amb nom de dona: Antònia Font.
El quintet no va poder dissimular l'emoció dels últims moments
"D'aquí dos anys me retir". Paraules lapidàries: just una petita frase treta de la cançó Me sobren paraules, que ahir a la nit va sonar més profètica que mai. Com també ho va fer Final, del clàssic Alegria. Casualitat o no, van donar un sentit corprenedor a l'adéu. El quintet, especialment en el tram final, no va poder dissimular l'emoció del moment, que molts no dubten a qualificar d'històric.
Una emoció que, curiosament, va contrastar amb un cert clima de nerviosisme inicial viscut tant pel grup com pel públic assistent. "Se'ls veu freds, estàtics", manifestava un seguidor de la banda just després d'acabar Dins d'aquest iglú. Res a veure amb l'eufòria, l'energia a moments incontrolada i el feedback que hi va haver, sobretot, en el concert de dijous.
"En Pau parla per mi: és com el meu advocat", bromejava des de l'escenari Joan Miquel Oliver en contestació a un dels seus seguidors. Fans fidels que, tot i les quaranta-vuit peces, van trobar a faltar alguns clàssics com Loco i Fa calor. No n'hi ha prou.
L'adéu els ha tornat als orígens, quan van començar a volar. I ahir va arribar l'últim comiat. Punt i principi de viure sense ells.
Disset anys, vuit àlbums i tot un seguit de cançons íntimament arrelades al subconscient d'un públic que, encara, no ha assumit l'adéu d'Antònia Font als escenaris. Per tercera nit consecutiva, el quintet capitanejat per Joan Miquel Oliver torna a obrar el miracle repetint un espectacle idèntic al de les dues nits anteriors: el mateix set-list, la mateixa posada en escena i els mateixos petits detalls, com per exemple la camiseta verda, símbol de la lluita de l'Assemblea de Docents contra el Govern de José Ramón Bauzá, a peu de l'escenari.
"Benvinguts a aquest darrer concert d'Antònia Font: gràcies a tots per ser aquí. Avui és una nit per cantar i, sobretot, per passar-s'ho bé!", cridava anit Pau Debon al principi d'un concert en què, novament, totes les localitats s'havien exhaurit: set-centes persones, de totes les edats, no van parar d'aplaudir en cap moment des de la platea i les llotges.
Aliens a la polèmica que ha marcat una retirada tan precipitada com aquesta, Antònia Font es retiren a casa, damunt d'un escenari on han viscut alguns dels seus millors moments com a banda: nits que encara perduren en el record, com la presentació del disc A Rússia (2001) fa dotze anys.
Tres hores de música
L'ambientació del Teatre Principal de Palma va emfatitzar, encara més, l'esperit íntim i sentit d'un adéu de prop de tres hores, en el qual van sonar un total de quaranta-vuit cançons. Només del seu darrer disc, Vostè és aquí (2013), en van interpretar una dotzena: i és curiós que, tot i tractar-se d'un treball acollit amb una certa fredor pel seu públic pel caràcter experimental que té, cançons com Sol de taronges, Santa Claus i molt especialment Per què vaig venir van ser ovacionades com qualsevol altre clàssic de la banda. De la mateixa manera es va aplaudir el material extret de Lamparetes (2011), un disc del qual van interpretar set composicions. Me sobren paraules, Clint Eastwood i Calgary 88 s'han acabat convertint en autèntics himnes entre els seguidors d'Antònia Font. Igual que Islas Baleares, presentada per Pau Debon de la següent manera: "La nostra màxima fita és que aquesta cançó acabi convertint-se en l'himne oficial de les Illes d'aquí vint o trenta anys". El vocalista va aprofitar també per bromejar de la lesió de genoll que ha limitat els seus moviments al llarg d'aquestes tres nits: "El tenc ben barrinat. Estic segur que les fisioterapeutes em renyaran el pròxim dilluns".
Una lliçó d'humanitat
Emocionats a moments, continguts en d'altres, Antònia Font es van mostrar en un alt estat de forma, oferint unes interpretacions executades amb una precisió quasi mecànica. Van sonar cristal·lins, nets, impol·luts en tot moment. I devastadorament emocionants, també, especialment a Es far de Ses Salines, Cartes a Ramiro (interpretada a cappella, sense ajuda de micròfons) i Bamboo, que van dedicar "a tots els nins i les nines que ens han vingut a veure als nostres concerts al llarg de tots aquests anys". Robot i molt especialment l'enèrgica Astronauta rimador van suposar, en si mateixes, una exhibició interpretativa memorable. Sense donar treva, Canta, del disc A Rússia, marcaria un punt d'inflexió dins del concert.
Les més conegudes
A partir d'aquest moment, no van parar de sonar algunes de les creacions més reconegudes del quintet mallorquí: els ritmes festius i estiuencs de Focs artificials ; la mística orquestral de Batiskafo Katiuskas ; l'explosió de goig i de vida de l'hímnica Wah Yeah ; la tonada verinosament aferradissa d'Alpinistes samurais... I així fins a l'esclat final: una traca en forma de segon bis en què van sonar les tres cançons més reconegudes d'Antònia Font: S'Univers és una festa, En s'estiu i, com no podia ser d'una altra manera, Viure sense tu.
Un adéu amb la mateixa dolçor d'una besada; d'aquestes "amb gust de que s'acaba". Així s'ha viscut el seu comiat: una lliçó d'humanitat, en què cada cançó va recordar al públic per què són tota una referència per a la música en català. Les llums del Teatre Principal s'encenen i sona la instrumental Minutos musicales. El públic no atura d'aplaudir. El somni, ara sí, s'acaba. Punt i principi de viure sense tu: punt i principi d'una llegenda amb nom de dona: Antònia Font.
El quintet no va poder dissimular l'emoció dels últims moments
"D'aquí dos anys me retir". Paraules lapidàries: just una petita frase treta de la cançó Me sobren paraules, que ahir a la nit va sonar més profètica que mai. Com també ho va fer Final, del clàssic Alegria. Casualitat o no, van donar un sentit corprenedor a l'adéu. El quintet, especialment en el tram final, no va poder dissimular l'emoció del moment, que molts no dubten a qualificar d'històric.
Una emoció que, curiosament, va contrastar amb un cert clima de nerviosisme inicial viscut tant pel grup com pel públic assistent. "Se'ls veu freds, estàtics", manifestava un seguidor de la banda just després d'acabar Dins d'aquest iglú. Res a veure amb l'eufòria, l'energia a moments incontrolada i el feedback que hi va haver, sobretot, en el concert de dijous.
"En Pau parla per mi: és com el meu advocat", bromejava des de l'escenari Joan Miquel Oliver en contestació a un dels seus seguidors. Fans fidels que, tot i les quaranta-vuit peces, van trobar a faltar alguns clàssics com Loco i Fa calor. No n'hi ha prou.
dissabte, 21 de desembre del 2013
dijous, 19 de desembre del 2013
'Sino' junto y 'si no' separado
¿Sino o si no? Seguro que has dudado muchas veces si ponerlo junto o separado… Aprende a diferenciarlos con este pequeño truco y la ayuda de la Fundéu BBVA:
Sino es una conjunción adversativa que se escribe en una sola palabra y se usa, principalmente, para contraponer un concepto a otro: No estudia, sino que trabaja, mientras que si no introduce una oración condicional: Si no estudias, no aprobarás.
Resulta muy habitual leer en los medios de comunicación grafías equivocadas comoSino lo hubiera intervenido el juez, se habrían autorizado las obras o El secretario general no fue expulsado, si no que dimitió, cuando lo adecuado hubiera sido escribir Si no hubiera intervenido el juez, se habrían autorizado las obras o El secretario general no fue expulsado, sino que dimitió.
Una forma sencilla de saber cuándo debe escribirse si no es cuando se puede intercalar entre si y no algún elemento sin que se pierda el sentido en el texto: Si (el juez) no hubiera intervenido, No aprobará si (él) no estudia, Si (tú) no quieres no iré.
Sino es, también, un sustantivo que significa “destino o fuerza desconocida que actúa sobre las personas y determina el desarrollo de los acontecimientos”.
diumenge, 15 de desembre del 2013
dimecres, 11 de desembre del 2013
dilluns, 9 de desembre del 2013
dissabte, 7 de desembre del 2013
Les 20 millors frases de Mandela
El legado de Nelson Mandela perdura a través de sus palabras. Símbolo internacional y personaje muy querido más allá de las fronteras sudafricanas, su filosofía de vida, sus anhelos, sus miedos y sus alegrías permanecerán en la memoria colectiva más allá de su muerte. Pocos olvidan su lucha incansable contra el racismo, sus 250 premios internacionales -entre ellos el Nobel de la Paz- y su discurso siempre acertado. Pese a que durante casi tres décadas citar su nombre era sinónimo de cárcel, nada mejor que sus mejores frases para recordar a un hombre inolvidable.
1. “La mayor gloria no es caer, sino levantarse siempre”.
2. “Si yo tuviera el tiempo en mis manos haría lo mismo otra vez. Lo mismo que haría cualquier hombre que se atreva a llamarse a sí mismo hombre”.
3. “Detesto el racismo, porque lo veo como algo barbárico, ya sea que venga de un hombre negro o un hombre blanco”.
4. “Si quieres hacer las paces con tu enemigo, tienes que trabajar con tu enemigo. Entonces él se vuelve tu compañero”.
5. “Nunca pienso en el tiempo que he perdido. Solo desarrollo un programa que ya está ahí. Que está trazado para mí”.
6. “Nunca me he considerado un hombre como mi superior, ni en mi vida fuera ni dentro de la cárcel”.
7. “Me gustan los amigos que tienen pensamientos independientes porque suelen hacerte ver los problemas desde todos los ángulos”
8. “Yo no tenía una creencia específica excepto que nuestra causa era justa, era fuerte y estaba ganando cada vez más apoyo y más terreno”.
9. “Los verdaderos líderes deben estar dispuestos a sacrificarlo todo por la libertad de su pueblo”
10. “Después de escalar una gran colina, uno se encuentra sólo con que hay muchas más colinas que escalar”.
11. “Porque ser libre no es solamente desamarrarse las propias cadenas, sino vivir en una forma que respete y mejore la libertad de los demás”.
12. “Una prensa crítica, independiente y de investigación es el elemento vital de cualquier democracia. La prensa debe ser libre de la interferencia del Estado. Debe tener la capacidad económica para hacer frente a las lisonjas de los gobiernos. Debe tener la suficiente independencia de los intereses creados que ser audaz y preguntar sin miedo ni ningún trato de favor. Debe gozar de la protección de la Constitución, de manera que pueda proteger nuestros derechos como ciudadanos”.
13. “La educación es el arma más poderosa que puedes usar para cambiar el mundo”.
14. “Una nación no debe juzgarse por cómo trata a sus ciudadanos con mejor posición, sino por cómo trata a los que tienen poco o nada”
15. “Aprendí que el coraje no era la ausencia de miedo, sino el triunfo sobre él. El valiente no es quien no siente miedo, sino aquel que conquista ese miedo”.
16. “Nadie nace odiando a otra persona por el color de su piel, o su origen, o su religión”.
17. “Mucha gente en este país ha pagado un precio antes de mí, y muchos pagarán el precio después de mí”.
18. “No puede haber una revelación más intensa del alma de una sociedad que la forma en que se trata a sus niños”.
19. “Que reine la libertad. El sol nunca se pone en tan glorioso logro humano”.
20. “La muerte es algo inevitable. Cuando un hombre ha hecho lo que él considera como su deber para con su pueblo y su país, puede descansar en paz. Creo que he hecho ese esfuerzo y que, por lo tanto, dormiré para la eternidad”.
divendres, 6 de desembre del 2013
Mor Mandela, premi Nobel de la Pau i primer President de la República de Sud-àfrica (1994 - 1999) escollit per sufragi universal a les primeres eleccions nacionals no racials de la història del país.
Podria ser un bon article pel nostre diari. Podeu invenstigar aquest nadal, qui s'anima?
"Una nación no debe juzgarse por cómo trata a sus ciudadanos con mejor posición, sino por cómo trata a los que tienen poco o nada". Mande Mandela
"Una nación no debe juzgarse por cómo trata a sus ciudadanos con mejor posición, sino por cómo trata a los que tienen poco o nada". Mande Mandela
dimecres, 4 de desembre del 2013
dimarts, 3 de desembre del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)